Divendres, 25 d'abril
Jordi LLovet ens recomana la lectura d'El cosí Pons de Balzac en el seu article: Diners i col.leccionisme a partir d’un daguerreotip de Nadar de 1842..
Traducció d’Anna Casassas. Edicions de 1984 .(Barcelona, 2003. 318 pàgines)
Ara que ja ha passat el Dia del Llibre, ja podem tornar a parlar de la literatura de debò. És el cas que, entre les joies que ahir van passar desapercebudes per gairebé tothom, Edicions de 1984 va treure una extraordinària versió, que mereixeria un comentari per ella sola, d’una de les últimes novel.les de Balzac, si no la darrera, El cosí Pons, que fa parella amb La cosina Bette, constituint, plegades, allò que el mateix autor va dir-ne el cicle “dels parents pobres”. És ben cert que Sylvain Pons —nom catalaníssim, per cert, encara que porti una grafia esguerrada— és parent pobre d’una colla de brètols de la burgesia francesa sobtadament enriquida, hereva del Primer Imperi però seguidora fidel, en especial, de la famosa consigna que va divulgar per terres de França Lluís Felip d’Orléans, dit “le roi bourgeois”: “Enrichissez-vous!”. És ben cert, també, que el cosí Pons no té rendes ni canongies a l’estil modern, i que passa, gairebé per força, a casa del seus parents acomodats, per sopar-hi cada nit, ara amb uns ara amb els altres. Com que ja fa temps que no hi ha res que faci més nosa a la gent rica que haver de donar el sopar de franc, regularment, a un parent pobre, arriba un dia que els parents rics estan a punt de tancar-li la porta per sempre més. Però heus aquí que, també un dia, els parents rics s’assabenten que el parent pobre, el cosí Pons, té una col.lecció de pintures i d’altres objectes preciosos que, fent un capmàs, sumen a la vora d’un milió de francs de l’època: una fortuna. Llavors, tot d’un plegat, tot és sàbat i correm-hi per part dels rics —conxorxats, quan cal, amb la pèrfida portera de can Pons i amb tota una munió de personatges parisencs sense pomada: advocats inactius, jueus avariciosos, capellans hipòcrites, enterramorts morts de gana i fins i tot la llogatera de cadires de la parròquia del bon home—, els quals, al capdavall de la novel.la, es queden un patrimoni que el cosí Pons ja havia destinat, amb testament com cal, però burlat, a un seu amic de l’ànima, Schmucke, company de pis, d’origen alemany i també músic.
Atesa aquesta intriga o aquest plot —argument, en dèiem—, tots els comentaristes de l’obra que m’ha estat possible de consultar (des de Lukács fins a Bernard Guyon, La pensée politique et sociale de Balzac, 1947, passant pel curador de l’edició de La Pléiade, André Lorant) diuen que El cosí Pons és una novel.la —com la seva germana La cosina Bette o la molt pròxima, intencionalment, Lucien de Rubempré — que parla de la degradació de la burgesia francesa entre els temps de Napoleó I i l’època del ja esmentat Duc d’Orléans, passant pel cicle de la Restauració i per la Revolució de 1830. El valor que ja posseïen els diners cap a aquell temps, i el fet que la classe burgesa no es podia definir, llavors, fora del barem de les rendes i de les propietats, és sens dubte un tema principal de la novel.la.
Però n’hi ha un altre al qual no s’ha parat tanta atenció. El cosí Pons és una figura-prototip simètricament inversa a la dels burgesos moderns i la seva dèria pels diners. Ell ha tingut tota la vida la il.lusió del col.lecionisme. A casa hi té, penjades a la sala entre centenars de joies, peces de Sebastiano del Piombo, Fra Bartolomeo della Porta, Hobbema i Durer. S’ha passat 40 anys practicant una passió col.leccionista que ell no considera en cap moment —fins que l’avisen — que posseeixi valor en el mercat purament abstracte del paper moneda. Contra l’estrany atorgament de valor religiós als diners, Pons ha voltat tot el continent, en especial Itàlia, per aconseguir tenir a la vora, ben a la vora, una sèrie de peces que li fan goig: mai no hi ha especulat, mai no ha volgut vendre res, i, com ja s’ha dit, ha arribat a l’extrem d’haver de passar a casa els parents amb bona taula per poder sopar calent. Mentre els parents rics feien fortuna, ell s’enriquia només metafòricament amb obres d’art que valorava per la seva bellesa, o pel fet, com molt bé va veure Walter Benjamin en el seu estudi sobre Eduard Fuchs (Discursos interrumpidos, I, Ed. Taurus), que les “singularitzava”, que les treia d’un context sense amistat ni amor (un magatzem, una botiga) per penjar-les amb arravatament a les parets de casa.
El cosí Pons és una obra mestra de Balzac, almenys per a qui li agradi una mena de literatura que, com la de Pla, sembla que només pugui arrelar en la imaginació després d’haver agafat en el terreny molt més compacte de la vida quotidiana, els costums i els grans debat socials i polítics d’un moment històric. Però no és solament una obra mestra pel fet que Balzac hi faci, un cop més, la radiografia de la vida parisina o francesa dels seus anys, sinó, potser especialment, perquè confronta l’òrbita volàtil dels diners amb la dimensió amorosa que Pons atorga a l’art de col.leccionar. Al costat de les pintures, marcs preciosos i tabaqueres relluents, Pons hi té la presència impecable de l’amic Schmucke, pobre com ell en rendes vitalícies, ric com ell en d’altres dimensions, més refinades: la música o l’amistat en primer lloc. Encara avui, el col.leccionista ve a significar una rara perversió en el sistema comú de l’acumulació de capital: els llibres, els quadres o els segells no valen, per al col.lecionista, el preu que dictamina un expert o que fixen les lleis volubles del mercat. Per al col.leccionista, aquestes coses posseeixen, com a gran valor, l’aura simbòlica que els atorga l’amor del col.lector: un ésser que, amb paciència, any rere any tota la vida, fins a desdinerar-se si és del cas, reuneix objectes i els va parant en lloc molt ben triat de la casa per a satisfacció no venal de la mirada, l’esperit i l’intel.lecte.
Enllaços a l'obra de Balzac:Balzac i el món editorial del XIX
cromets 10:48 a. m.Jordi LLovet ens recomana la lectura d'El cosí Pons de Balzac en el seu article: Diners i col.leccionisme a partir d’un daguerreotip de Nadar de 1842..
Traducció d’Anna Casassas. Edicions de 1984 .(Barcelona, 2003. 318 pàgines)
Ara que ja ha passat el Dia del Llibre, ja podem tornar a parlar de la literatura de debò. És el cas que, entre les joies que ahir van passar desapercebudes per gairebé tothom, Edicions de 1984 va treure una extraordinària versió, que mereixeria un comentari per ella sola, d’una de les últimes novel.les de Balzac, si no la darrera, El cosí Pons, que fa parella amb La cosina Bette, constituint, plegades, allò que el mateix autor va dir-ne el cicle “dels parents pobres”. És ben cert que Sylvain Pons —nom catalaníssim, per cert, encara que porti una grafia esguerrada— és parent pobre d’una colla de brètols de la burgesia francesa sobtadament enriquida, hereva del Primer Imperi però seguidora fidel, en especial, de la famosa consigna que va divulgar per terres de França Lluís Felip d’Orléans, dit “le roi bourgeois”: “Enrichissez-vous!”. És ben cert, també, que el cosí Pons no té rendes ni canongies a l’estil modern, i que passa, gairebé per força, a casa del seus parents acomodats, per sopar-hi cada nit, ara amb uns ara amb els altres. Com que ja fa temps que no hi ha res que faci més nosa a la gent rica que haver de donar el sopar de franc, regularment, a un parent pobre, arriba un dia que els parents rics estan a punt de tancar-li la porta per sempre més. Però heus aquí que, també un dia, els parents rics s’assabenten que el parent pobre, el cosí Pons, té una col.lecció de pintures i d’altres objectes preciosos que, fent un capmàs, sumen a la vora d’un milió de francs de l’època: una fortuna. Llavors, tot d’un plegat, tot és sàbat i correm-hi per part dels rics —conxorxats, quan cal, amb la pèrfida portera de can Pons i amb tota una munió de personatges parisencs sense pomada: advocats inactius, jueus avariciosos, capellans hipòcrites, enterramorts morts de gana i fins i tot la llogatera de cadires de la parròquia del bon home—, els quals, al capdavall de la novel.la, es queden un patrimoni que el cosí Pons ja havia destinat, amb testament com cal, però burlat, a un seu amic de l’ànima, Schmucke, company de pis, d’origen alemany i també músic.
Atesa aquesta intriga o aquest plot —argument, en dèiem—, tots els comentaristes de l’obra que m’ha estat possible de consultar (des de Lukács fins a Bernard Guyon, La pensée politique et sociale de Balzac, 1947, passant pel curador de l’edició de La Pléiade, André Lorant) diuen que El cosí Pons és una novel.la —com la seva germana La cosina Bette o la molt pròxima, intencionalment, Lucien de Rubempré — que parla de la degradació de la burgesia francesa entre els temps de Napoleó I i l’època del ja esmentat Duc d’Orléans, passant pel cicle de la Restauració i per la Revolució de 1830. El valor que ja posseïen els diners cap a aquell temps, i el fet que la classe burgesa no es podia definir, llavors, fora del barem de les rendes i de les propietats, és sens dubte un tema principal de la novel.la.
Però n’hi ha un altre al qual no s’ha parat tanta atenció. El cosí Pons és una figura-prototip simètricament inversa a la dels burgesos moderns i la seva dèria pels diners. Ell ha tingut tota la vida la il.lusió del col.lecionisme. A casa hi té, penjades a la sala entre centenars de joies, peces de Sebastiano del Piombo, Fra Bartolomeo della Porta, Hobbema i Durer. S’ha passat 40 anys practicant una passió col.leccionista que ell no considera en cap moment —fins que l’avisen — que posseeixi valor en el mercat purament abstracte del paper moneda. Contra l’estrany atorgament de valor religiós als diners, Pons ha voltat tot el continent, en especial Itàlia, per aconseguir tenir a la vora, ben a la vora, una sèrie de peces que li fan goig: mai no hi ha especulat, mai no ha volgut vendre res, i, com ja s’ha dit, ha arribat a l’extrem d’haver de passar a casa els parents amb bona taula per poder sopar calent. Mentre els parents rics feien fortuna, ell s’enriquia només metafòricament amb obres d’art que valorava per la seva bellesa, o pel fet, com molt bé va veure Walter Benjamin en el seu estudi sobre Eduard Fuchs (Discursos interrumpidos, I, Ed. Taurus), que les “singularitzava”, que les treia d’un context sense amistat ni amor (un magatzem, una botiga) per penjar-les amb arravatament a les parets de casa.
El cosí Pons és una obra mestra de Balzac, almenys per a qui li agradi una mena de literatura que, com la de Pla, sembla que només pugui arrelar en la imaginació després d’haver agafat en el terreny molt més compacte de la vida quotidiana, els costums i els grans debat socials i polítics d’un moment històric. Però no és solament una obra mestra pel fet que Balzac hi faci, un cop més, la radiografia de la vida parisina o francesa dels seus anys, sinó, potser especialment, perquè confronta l’òrbita volàtil dels diners amb la dimensió amorosa que Pons atorga a l’art de col.leccionar. Al costat de les pintures, marcs preciosos i tabaqueres relluents, Pons hi té la presència impecable de l’amic Schmucke, pobre com ell en rendes vitalícies, ric com ell en d’altres dimensions, més refinades: la música o l’amistat en primer lloc. Encara avui, el col.leccionista ve a significar una rara perversió en el sistema comú de l’acumulació de capital: els llibres, els quadres o els segells no valen, per al col.lecionista, el preu que dictamina un expert o que fixen les lleis volubles del mercat. Per al col.leccionista, aquestes coses posseeixen, com a gran valor, l’aura simbòlica que els atorga l’amor del col.lector: un ésser que, amb paciència, any rere any tota la vida, fins a desdinerar-se si és del cas, reuneix objectes i els va parant en lloc molt ben triat de la casa per a satisfacció no venal de la mirada, l’esperit i l’intel.lecte.
Enllaços a l'obra de Balzac:Balzac i el món editorial del XIX